Memòries desde Hobbiton

Camarades,
Com que fa temps que no escrit. Escric per fer-vos 4 pinzellades de com esta el percal per Takamatsu City.

Bé, Per començar la Yu està coixa perquè va trepitjar un plàtan i va caure sobre un bulldog francès que passava per allà que es va pendre la justícia per la seva pota. Ara per tant estem amb tràmits judicials per veure si la culpa va ser del plàtan o de les sabates de tacons que portava la Yu. Sé que no fa ni puta gràcia però em venia molt de gust escriure-ho.
Perdoneu, es que vinc del bar i estic xispat...


Dels japonesos....vaig acabar una mica fins la polla fa uns mesos...tanta serietat, tantes regles socials, lingüístiques, jeràrquiques, tanta estiramenta, gent cohibida i poca festa...
Per tota la geografia hispànica, cada uns 10km pots trobar un local d'esbarjo amb una mica de vidilla que encara que hi hagin només els 3 fundits del poble i la putilla rumana encocada, et pots fer uns bailoteos. Malgrat Takamatsu a Espanya seria l’equivalent a Santa Espolla de Ter no existeix un sol bar Chevalier ni Frankfurt Granvia 4 on et puguin servir un peloty amb condicions i ja no parlem de discoteques...
A sobre, cervesa japonesa es bona pero com l'aigua, a mi a penes em puja...

Però mentre m’afaitava l’ou dret una nit de turmenta em vaig mirar al mirall i dir a mi mateix: no pot ser tanta negativitat. Has de fer amics grocs, costi el que costi i així a lo millor acabaràs entenent com es que son tan estranys,


i diferents a la resta del planeta, esbrinar si tenen sentiments, en que pensen i si son realment humans i en tal cas si venen del mono o de la eruga de riu.
D’ençà llavors, he fet uns quants amics i amigues nipons i m’omple d’alegria i satisfacció el veure que a tot arreu hi ha gent de puta mare...fins i tot aquí.

I bé, mentiria si us digués que no trobo a faltar coses com, els carajillos de whisky, els xiringuitos, els nostres gratest hits, els flims a can maik, els partits del barça, les fundides, els debats estupids (sobre qui s’està quedant més calvo per exemple), les rises i les bolingues de l’amistat, l’absenta verda de 50 (el proper que vingui que em porti una ampolla joder).

Tot i així, aquí la vida és de puta mare:
Per començar, les churris...tenen les cames primes i ens obsequien amb faldes i pantalonets a l’alçada del chowchin, lo que es molt d’agrair a part de contribuir al calentament global i fer els hiverns més càlids.
Entre la Yu, la penya de l’escola (els xinos i coreans) que molt macos i els japos que he anat coneixent també,...cada dia em passa volant.

I el millor...que tot funciona bé, no hi ha retards, ni dependents o teleoperadors maleducats i amb síndrome de down. Tampoc hi ha timofonicas que et fotin el pal, o hagis de trucar 10 vegades per aconseguir que et donin la baixa.
No trobes garrulos amb la musica a tope ni donant pel cul amb el “tiene un piti nen”.
Es com estar a Hobbiton!! així que entre les vostres entranyables visites i les que queden, em sento molt còmode i ja casi japunès del tot.
Per això, intentaré quedarme un temps més per aqui...un anyet segurament fins que acabi el curs i em tregui algun titol del CEAC. Però el que és segur es que al Setembre ens veiem! Penso estar durant un mes.
Una abraçada i petonets!