Takamatsu Capitol 1: En Teo va a la platja.

Us he confessar que abans d'ahir vaig patir una experiència propera a la mort.
A les nits encara sento l'alè de la mort al meu clatell...o potser és el de la Yu...o el del seu gat zumbat... no ho se, pero he cregut oportú ara que estic una mica més tranquil, explicar-vos la historia amb tot detall.

El fet es que estava fumant-me una cigarret plàcidament al jardinet de l'entrada de ca la Yu, sota la llum del sol naixent. Ella em va fer una senyal, desde la porta dientme que venia de seguida. Ens aquells moments, em sentia en total sintonia amb la natura... tant era així que en girar el cap per veure la Yu, vaig sentir una veu des de la meva espatlla....

grrriiiiiiiiiiiiiiiiihp! griiiiiiiiiiiiiiiiiihhhp!!
Tenia un insecte monstruos d'aquells que surten a l'escena d'Indiana Jones en el Templo maldito enganxat a la samarreta...
A tot això, la meva reacció va ser rebolcar-me convulsivament per l'asfalt i cridar...produint un so força semblant al de l'insecte. Per mi el temps es va parar, pero estava en mig de la ciutat amb gent creuant el carrer, els cotxes...suposo que deuria ser tot un espectacle per qui tinguès la sort de veure-ho (la Yu es va tronxar una estona). A més a més abans d'això estava sostenint una bossa amb una ampolla de rioja i unes olives per la maiko. El resultat va ser la bossa trencada i la llauna abollada, pero l'ampolla va quedar intacte...crec.

Bé avui com us he dit, estic més relaxat. He anat a la Platja...que és encara més pultri que la de Premià del Mal. Però jo m'he emportat el meu picnic..(una pràctica tipicament hispànica), una bola d'arros, unes croquetes precalentades i una llauna d'asahi. Mentre feia tot això se m'han acostat 2 japos mascles d'aspecte curiós i se m'han enrollat a parlar una estona...tot a comensat amb el clàssic: guer ar iu fron? I també ha passat un avi de color negre, cremat pel sol, que s'ha posat a riure en veure'm tant blanc... m'ha consolat per aixo, dient-me que si anava a la platja cada dia, algun dia arribaria a ser com ell :)

Compte enrera en familia

Imatges del terratremol de dilluns a Niigata.
Fixeu-vos en el detall: el nen no deixa anar el mando de la wii tot i sabent que ve un terratremol que li pot costar la vida. Es tracta de pur instint japonès.

Transcurs estiuenc

Acte I -15/07/2007-

Primer cap de setmana sense la presencia del benjamí Gotzens Costabella.

Incidències divendres:
-Varicel.la de Patxi controlada. L'aplicació d'aciclovir ja no és necessaria.



-Expedició al clap formada per alguns dels integrans del equip subcampió del torneig la Lió.
Enmig de la obscuritat de la nit, el nostre benevolent i sabi Miquel Rubís ha trobat una espurna de llum en forma de dues noies (entranyables). La sortida del recinte (en motiu d'anar a fer un antoniu) va accelerar els fets que van tenir lloc en aquella extranya nit. En Miquel, un jove emprenedor a qui les coses li agraden ben fetes, va fer els primers passos per un camí que molts encara busquem.
Precedit per un somriure del nostre estimat amic i premianenc, aquest es precipità damunt d'una de les dues joves innocents que, desarmada per la repentina actuació d'en Miquel, no va poder fer més que cedir dabant d'una imatge tan irresistible.
Així doncs, es van fondre en un llarg i humit intercanvi de sensacions.

Després d'haver besat a la primera d'aquelles joves que l'acompanyaven en la manufacturació del cigarret, es mirà a l'altre. Li somrigué.
I tot seguit, la besà.
Així doncs, podriem estar parlant, amb tota impunitat, d'aquest somni sexual que per a tots nosaltres és, i així ha de ser, una referència a seguir i amb sort, aconseguir, coneguda com a trio.

esto es lo que dio de si el primer dia, yo os lo dejo asi y ya hareis ZOOM donde vosotros creais conveniente uhuhuh

me comprado un juguetito

k pasa djs, como ya sabreis me comprado un jueguete de 99 euros. Aun no se como va esto del blog, pero en cuanto le pille el trankillo subire buen material.

You'll never walk alone in Premià

La petanca's team, també anomenat "the Crew". Un equip format per integrants de la classe mitjana de les fabeles premianenques, ha deixat la seva petjada en l'èlit del futbol local.
Va ser sens dubte l'equip rebelació del campionat, deixant bocabada la grada i els rivals amb un joc al pur estil callejero on hi havia lloc pels patadons, la intimidació i els xantatges al conjunt arbitral. Així the crew es va anar obrint camí en les diverses fases de l'eliminatoria i guanyantse el suport dels aficionats van aconseguir oferir el millor espectacle del torneig.
El desgast físic va ser palpable en tot moment pero els incomptables canvis van suposar un cop amagat que ningú esperava i els va permetre arribar a la final. Durant la ressolució i amb l'arribada del primer gol de Carlinhos es van proclamar guanyadors virtuals durant més de la meitat del derby la qual cosa va supoar que l'eufora portés a més d'un espontani a saltar al camp.
L'inevitable victoria de l'equip contrari no va poder apaivagar l'enteresa, l'alegria i l'amor pel futbòl de "the crew".
En l'entrega de premis, el jurat va prendre la decissio de crear un accessit en reconeixement a l'esportivitat i germanó d'aquest equip en forma de copa de subcampions, que va ser celebrada amb major entussasme que els propis vencedors.
La felicitat dels jugadors es respirava en l'ambient...sens dubte una experiència del tot emotiva.
Us felicito i us admiro,

El manager.