jueves, 25 de octubre de 2007
miércoles, 24 de octubre de 2007
Avuí, una mica d'art
Aquí us penjo unes quantes imatges que he trobat d'un dissenyador jugón que es dedica a dibuixar paissatges inventats molt originals. Aquest post va dedicat evidentment al meus amics jamones i especialment a en garrepa que al marge de l'escalada també té un petit artista dintre seu.
lunes, 22 de octubre de 2007
Cap de Setmana del 19 al 21 d’Octubre de 2007:
Cap de setmana un tant atípic: Divendres segona aparició de la desconeguda Maribel en un ja clàssic sopar d’aniversari on l’atenció acaba, indefectiblement, centrada en el mestre Portas, sigui qui sigui l’homenatjat. Futbol el dissabte. Vilareal 3 - Barça 1. Diumenge l’Alonso no ha guanyat el mundial, tot i que com a consol el Hamilton l’ha perdut...
Pocs hem deixat Premià Citytown per veure-li el rostre als dimonis de la nit. Altres, en canvi, han tornat de ben lluny per poder seure un dissabte més al voltant de les taules de l’amistat, cas del Juan i el Sanchez (ver debajo), benvinguts sigueu...
Han passat ja algunes setmanes des que van marxar dos dels nostres companys de desventures i sembla que tornem a una certa normalitat, i dic certa perquè em temo que, tot enyorant als nostres amics absents, estem començant a copiar-ne els seus comportaments, tots tenim un petit Kawika dins nostre...
Tot i així hi ha coses que no han canviat, i que mentre conservem la identitat no canviaran... el Miki segueix perdent diners al poker, el David continua essent garantía de riallades als sopars, el Roger segueix més temps amb els peus enganxats a un pedrusco que al propi terra, i el Patxi encara no té el carnet de cotxe... o potser...
Dit això, procedeixo a redactar les vuit normes de El Club de
1· Nadie habla sobre el Club de
2· Nadie habla sobre el Club de
3· La pelea termina cuando uno de los contendientes grita
"alto", pierde la vertical o hace una señal
4· Solo dos personas por pelea
5· Solo una pelea a la vez
6· Se pelea sin camisa y sin zapatos
7· Cada pelea dura lo que tiene que durar
8· Si esta es tu primera noche en El Club de
domingo, 14 de octubre de 2007
Takamatsu capitol 6: En Teo va a l'escola
Bon dia esquimals,
la vuelta al cole ha estat una experiència del tot dolorosa i subrealista.
Destacaria la meva assistència a la ceremònia d'inauguració del nou curs:
8.00Am em llevo, menjo un bol de frostis per agafar energia i començar el curs en bon peu i em poso el traje....sisi traje. Vaig haver de posarme americana i pantalons com un pimpollet americanil de Prinston.
9.19Am arrivo a l'escola amb la meva combinació glamourosa de traje i bici de color verd, i la cadena de la bici penjant del coll.
9.20Am. Comença l'entrenament. Per els japonesos els estranjers som essers salvatges als que s'ha d'educar desde la base. Es una pràctica de caire militar que a molts pot recordar a l'adiestrament d'un gos pedigrí.
Acabat l'entrament, entren els presidents de les diferents escoles de japó i comencem tot el percal...ara aixeca't ara saluda, ara senta't ara aplaudeix.... durant 1h i mitja.
10.30 Una noia china va llegir un discurs als directius donant les gracies en nom de tots els estudiants i que tots estavem tant contents i orgullosos d'estar en aquesta escola.... estava flipant, a mi ningu em va preguntar. O potser es que no em vaig enterar, com que parlen en japonès...
12:30Am. Després de tot el rollo, traduit no simultàneament al chino i al coreà ens fan cantar una canço! wuoooooo! Li van donar el play al caset i era rollo karaoke, lo que només cantaven els profesors... Us he deixat la partitura aqui per si algu vol intentar tocar el himne en la intimitat.
1:00Pm S'acaba la tortura. Ha sigut com 3 vegades una misa pero una misa com les d'abans, en llatí. Al final tinc la sensació de que he estat veient un capítol de pingu...on tot et sona a sibarukushabiru terebishunami...MEeeek MooooooOOok.
1.20Pm. Les cerdilles chines es van voler tirar unes fotos amb mi perque, francament, en traje guanyo bastant, i les poso a totes tendres.
-----------------------------------
I fins aqui arriba la meva experiència com a escolar en el llunyà orient. Pròximament nous capitols.
lunes, 8 de octubre de 2007
A quien madruga.....dios le...m.....ayuda??
Petits rovellons de tardor,
La meva trajectoria al japó com a músic flamenc no va tenir l'èxit que esperava, però després de reflexionar, potser es que no faig gaire pinta de gitano, i ni els japonesos es creien que fos spanish ... a diferència d'abans aquesta vegada he entrat al japó com un artista reconegut. La meva fama en el món taurí premianenc ha traspassat barreres i va atraure a milers de fans a rebrem a l'aeroport d'Osaka.
Aquesta vegada, a més a més he fet amics....amics que fundeixen menys però que per altra banda no tenen la meitat de chispa que vosaltres, espartanos, ni arribaran mai a substituir-vos en el meu cor corromput per la pornografia oriental.
Bé, un últim apunt: Que sapigueu que això de la despedida de... solter? està molt bé, i que ji ji...ja ja.... però que a la que qualsevol de vosaltres....es casi....s'ajunti....marxi d'erasmus.....s'envagi vacances per uns mesos...ni que sigui a marinador, m'encarregaré de que pilleu la de la vostra vida putetes meves i que obeiu de la mateixa manera que em van obeir les gallines del corral d'en Paper.
Per aquestes coses la meva ment retorçada és una font de creativitat prodigiosa...mmmhuuahmuuhahhah!
